Relats breus i vivències
CORRANDES (fragments)
Anys de primers divendres de mes, amb les prèdiques de mossèn Comas a dalt de la trona, de colomar a les golfes, de la torna al forn de coca de sucre i de recollides de pells de conill per les cases, de trompetades d’escombriaire, del dringar del drapaire i el so de l’esmolet.
La trona de l'església de Sant Baldiri
Anys de batallades d’albats, de salpàs per les cases, de cantar els Nicolaus i les Llúcies, dels grinyols de les rodes dels carros i de visitar Monuments el Dijous Sant, i el Divendres a la tarda a despullar altars els que fèiem d'escolà, i de matar jueus després de l'Ofici de Tenebres, fent molt de soroll, els nois amb les maces i les noies amb les matraques, en record del tremolor de la terra.
Un carro tirat per un cavall pels carrers de Sant Boi
LES GERMANES TERRELLONES
El nom que porta aquesta plaça, ens recorda que hi havia hagut en aquest lloc: Cal Terrelló
A mitjans del segle XIX, Joan Mestres, el patriarca de la família, es va casar dues vegades perquè enviudar. La segona dona era una Rodés de Cal Perruca. Va tenir uns setze fills entre les dues, dels quals sobrevisqueren deu noies. Les filles es van arribar a casar totes. Quina empenta, Déu meu!
Una d’aquestes noies va ser la mare de l’àvia Laieta, na Petronilla Mestres i Rodés que va viure als anys 1854/1914, -primogènita de la senyora Rodés- i es va casar amb en Joan Farrés i Milà de Cal Farinetes. Fruit del matrimoni tingueren set filles de les quals sobrevisqueren dues: l’àvia Laieta i la tia àvia Marieta.
La Petronilla morí mentre bressolejava la meva mare (la seva néta) que tenia poques setmanes, a la casa que vivien al carrer Joan Bardina.
Relació de les 10 germanes Terrellones -esperant no equivocar-me gaire- que es van casar amb:
-
Un Pallarès (Pubill de la casa pairal)
-
En Baldiri Piñol (Cal Titit) amb na Maria Mestres
-
Un Janer (Cal Miquelet)
-
Un Rabella
-
Un Badia (Cal Roquet)
-
En Joan Farrés i Milà (Cal Farinetes) amb na Petronilla Mestres i Rodés
-
Un altre germà o cosí Farrés (Cal Farinetes)?
-
Un Ros (Cal Minyonet)
-
Un Estrada (Cal Campanyà)
-
Un Sala Cols
CA LA XECA
Ca la Xeca des del corraló de Ca la Nor
En el carrer de l’Alou núm. 33 enfront del passatge de Ca la Nor, es troba Ca la Xeca. A finals del segle XIX la propietària de la casa ensenyava a les noies l’art de fer randes de seda al coixí i mitges a mà.
En aquesta casa hi va néixer l’oncle Pere i hi va viure la meva mare fins als vuit anys. A dintre de la casa hi ha una arcada de pedra de mig punt fantàstica.
L'entrada de la casa era de terra sense enrajolar, i l'àvia Laieta hi tenia una parareta on hi venia fruites i verdures de collita pròpia.
La mare explicava que a dalt a les golfes, les parets eren plenes d’escrits i grafits de guerra. Es deia que en aquesta casa s’hi havia refugiat en Rafael Casanova, després del setge a Barcelona on va caure ferit.
A mitjans del segle XX alguns li deien Ca la Lleona, ja que l’home de la mestressa es deia Lleó de nom de pila.
CA LA ROSETA DELS GATS
Ca la Roseta dels gats, primera casa del carrer l’Alou a dalt a l’església.
La senyora Roseta, era una dona que vivia sola a casa seva, amb els seus nombrosos gats.
També tenia a la petita eixida, unes quantes gallines que ella treia a la plaça per a picotejar rosegons de pa, que alguna gent els hi tirava. La tia àvia Teresa, tot sovint, les tenia que empaitar de la botiga, on elles hi entraven en busca d'aliments, com ara el blat de moro.
Un dia, el veïnat es va donar compte que no l'havien vist sortir de casa, i van forçar la porta per a poder entrar. La trobaren morta al llit, rodejada dels seus estimats gats.
CAL MORELLÓ
Cal Morelló (Villa Rosita), carrer Sant Pere
Acabada la guerra civil, Cal Morelló es va convertir en rectoria provisional, mentre es construïa l’actual, doncs l’antiga va ser destruïda durant el conflicte.
De petits hi anàvem a jugar, amb el Xavier Pascual i Morelló i asseborir les pastilles del seu prestigiós oncle farmacèutic Joaquim Morelló, doncs hi tenia el laboratori i el magatzem a la planta baixa.
De més grans - la seva germana i ell - van convertir la vil·la amb la seva terrassa i jardins en un lloc privilegiat per a fer festes i revetlles, on venien els seus amics de Barcelona. Això si, s’havia d'anar ben mudat.
HISTÒRIA D’UNA PALMERA
Jardí de Can Barraquer i el darrere Can Torrents
A mitjans dels 40 i 50, venia a estiuejar a Can Barraquer la senyora Carolina, madrilenya i vídua d’un militar, mort a la guerra civil.
El seu nebot Carlitos, va plantar l’arbre que es transformaria en la ufanosa palmera, com es pot veure a la foto. Malauradament, per culpa de la plaga de l’escarabat morrut, la palmera es va morir l'any 2014.
RECORD DELS CAMIONS DEL GARRIGOSA
Recordo a la dècada dels 50 els camions blindats GMC de color caqui de deu rodes de l’exèrcit Nord-americà de la guerra de Corea, ja retirats i comprats a un bon preu pel senyor Garrigosa, que es dedicava a treure la grava del riu. Era tot un espectacle veure’ls com pujaven al capvespre pel carrer de l’Alou, amb el roncar estrident dels seus motors i la claror dels seus enreixats llums, entrant de ple a la botiga de casa.
Vista actual de la desmillorada façana principal de Ca la Teresa de l'Oli, des del carrer de l’Alou
EL MEU CAMPANAR
Tinc el record quan pujava al campanar amb algun dels campaners (família Salud-Miret) i em deixaven repicar la campana gran, amb dos tocs de batall cada pocs segons.
La campana gran Jovita, on hi havia hagut la llegendària Baldíria, amb el finestral més ample per a encabir-les.
A les entranyes del campanar hi ha una veritable peça de museu. La màquina del rellotge amb els seus engranatges, pesos i pèndol - ara electrificat i mutilat - on hi pujava amb el campaner a donar corda els vespres d’hivern, rodejats d’espelmes i ratapinyades.
La campana de les hores és aprofitada de l’antiga església gòtica, amb inscripcions i relleus molt interessants dignes d’estudi, que el pas del temps no respecta.
Aquest emblemàtic i elegant campanar de base quadrada que es transforma en octogonal, sempre m’ha fascinat. De petit hi veia la torre mestra d’un castell i les seves imposants gàrgoles, vuit canons a l’aguait de qualsevol assalt i la cornisa amb vuit coronaments d’esferes, eren els merlets defensius.
La campana de les hores, aprofitada de l’antiga església gòtica, amb les inscripcions i relleus
Tardor de cigonyes extraviades
Un any, el temps de les migracions de les cigonyes, van arribar cap al tard vuit d’aquestes aus i van passar la nit a sobre de cada una de les esferes, com sentinelles esperant la claror del dia.
CORONEL TORRENTS
De tant en tant, a la dècada dels 50, el coronel Torrents - compte de Jafra, al Garraf - venia de Barcelona amb el carrilet, tot vestit de militar, amb la seva gorra, la seva faixa… era tot un espectacle.
Pujava pel carrer Agramunt i al tombant de la pleta, per a agafar el carrer Albertí, la canalla ja es posava a punt, per a quan passés per davant la serradora per a agafar el carrer Hospital. Llavors es ficava la mà a la butxaca, de la seva condecorada jaqueta i repartia tot de rúbies -a vegades algun duro- fent ostentació d’home poderós, ric i generós.
Can Torrents vist des de dalt el carrer Hospital.
UN SENTIT RECORD PER LA GRACIETA
Portal de Cal Cabaler, al final de la baixada del carrer del Pont
En aquesta casa l’última persona que hi va viure fou la Gracieta, coneguda amb el sobrenom de la Cabalera. Era una senyora gran, geperuda i bruta, que se li va morir el fill i va ser abandonada pel seu marit. Feia de cabrera.
Des del finestral gòtic del menjador de casa, em cridava l’atenció i alhora em feia pena, veure-la arribar cada dia cap al tard quan fosquejava amb el seu mocador negre al cap, així com tota la seva vestimenta, molt encorbada, amb el bastó i el seu ramat de cabres. La veia sortir del carrer Sant Pere més baix, per a traspassar ràpid el carrer del pont - perquè no li atropellessin les cabres, cosa que un dia va passar - i entrar a Cal Cabaler, per a tancar el bestiar dins el pati i cobert que hi ha a l’entrada.
A SANG I FOC
Escena d’una batalla en una magnifica rajola policromada del segle XVII, que formava part d’un plafó ceràmic més gran, originari de Can Barraquer.
Vila incendiada, en una batalla de cavallers armats
CAN JULIÀ
Masia Can Julià (s. XVIII), al Puig del Castell
En aquesta masia va néixer i viure el doctor Rafael Julià. Tenia una clínica a Sants (Barcelona), on molts santboians hi acudien en cas de necessitat, doncs el seu prestigi era gran. A mitjans dels anys 50 el meu germà Siscu va patir una apendicitis gangrenada, on ja se’l donava per mort. Va ser el doctor Julià qui el va operar i li salvà la vida.
ANÈCDOTA D'UNA PROFESSÓ
Havia vist hi anat amb il·lusió, a la curta professó que es feia a dalt a l’església, després de l’Ofici en el dia de Sant Baldiri.
Es treia de l’església un Sant Llorenç diaca i màrtir d’aparença molt jove, on li havien tret les graelles i el feien passar per Sant Baldiri. Els qui ens dèiem Baldiri, teníem el goig de portar-lo sobre les nostres espatlles.
Jo era un adolescent i pensava que quan seria gran, tindria la satisfacció de ser un d’ells.
Vet aquí que un any, li va caure l'aurèola i li va quedar penjada com un collaret.
Ja es venia a venir, que això de fer passar bou per bèstia grossa acabaria malament, doncs era evident que aquell “Sant Baldiri” anava perdent bous i esquelles.
I tant malament va acabar, que el rector va treure la professó i els Baldiris ja no vam bufar cullera.
La imatge de Sant Llorenç diaca i màrtir, privat
de les graelles i convertit en Sant Baldiri
UNA ANÈCDOTA DE LA BOTIGA
Un onze de setembre a dalt a l’església de Sant Baldiri i, al fons, els pisos de Cal Nyet amb la seva airosa i eclèctica torratxa (1879), inspirada en les antigues torres de guaita
En els pisos de Cal Nyet, on s'amaga un excel·lent portal de pedra de mig punt de l’antiga masia, amb el seu escut menestral semblant al de Can Mateu del carrer Major, i va viure un matrimoni amb dos fills i l’àvia materna.
L’àvia ja gran, venia a la botiga de casa a comprar conyac a granel amb una ampolla de Coca Cola buida, per a dissimular a casa seva i la tapava amb la xapa.
El conyac, així com la colònia, aiguardent, etc. estaven dintre d’uns atuells de vidre amb unes aixetes, on hi havia un mesurador.
Atuells de la botiga
L’àvia, per a dissimular davant nostre, deia que el conyac era pel seu gendre, quan en realitat era per a ella.
Va viure molts anys!
ONZE DE SETEMBRE
Plaça i església de Sant Baldiri, als anys 60
Làpida que cobreix les restes de Rafael Casanova.
A la dècada dels 60 i mitjans del 70 quan arribava l'onze de setembre, es podien veure dos policies vestits de paisà, passejant-se per la plaça i posant-se a la tribuna de l'església, quan al capvespre s'obrien les portes laterals.
Un onze de setembre - al voltant de 1960 - va caure en dissabte, dia que el grup parroquial - liderat pel Modest Mimbrero - anàvem a cantar la Salve. En passar per davant la tomba de Rafael Casanova s'hi va resar un parenostre, en senyal d'homenatge al nostre heroi nacional.
CAL RIBOT
Placa a la façana de Cal Ribot - al carrer Llevant - en record de la Mercè Lladó i Roma
(1891-1949), senyora de Comas
La bondat del seu cor la féu estimar per tots els qui la conegueren. Era molt generosa amb els desvalguts, tant aquí a Sant Boi
-amics del barri Sant Pere- com a Barcelona, on anava a vendre.
Va sufragar la imatge de Sant Baldiri de la façana de l'església, reposada el 31-07-1949.
EL FRACÀS D'UN COL·LEGI
Vista des de l'interior del segon pis del Centre Catòlic, on entre al voltant de 1960 hi va haver el "Colegio Parroquial Mn. Baudilio Pugés"
Mossèn Baldiri Pugès, va deixar uns diners (65.000 ptes.) en el seu testament, perquè es destinessin per a un fi benèfic.
Hi va haver una gran desavinença, entre el senyor rector Mn. F. Fradera i marmessors amb el Col·legi Balmes.
En arribar el primer dia de classe, ens vam trobar amb les quatres parets buides.
Desmuntàrem i pujàrem una taula de ping-pong i la recolzàrem a la paret perquè ens fes de pissarra.
Després pujàrem unes taules i cadires de la sala gran, dita de l'Utreia, perquè ens fessin de pupitres.
El nostre "mestre" era el nebot del Sr. rector, llavors seminarista.
Poques setmanes després ens va fer de "mestre" l'agradable vicari Mn. Josep Cortada.
Per fi, al cap d'un temps va arribar el mestre Sr. Tomàs Camós. Venia cada dia de Barcelona amb el seu biscúter, això, si no se li espatllava en mig de la Gran Via.
A l'hora de l'esbarjo, ens donava voltes amb el seu biscúter per la plaça de l'església. Era un bon home. Al poc temps, va tenir que marxar a Roma per motius professionals.
El va substituir un galtes de Mallorca, doncs la classe era a les nou i ell arribava a quarts de deu.
A finals del primer curs, van arribar els pupitres i la pissarra, juntament amb el cinquè mestre.
Va ser el Sr. Josep Ribera, pare de vuit fills, on moltes vegades venia la seva esposa amb els fills petits a les acaballes de la classe de la tarda.
Ell em preguntava si li podríem llogar una part de casa meva.
Finalment va poder accedir a un dúplex dels pisos de la Muntanyeta.
A mitjans del segon curs, l'escola es va tancar, i vam tenir que marxar i anar -en el meu cas i d'altres- al col·legi Balmes.
LA VALL DE CAN CARRERES
La generació dels Valls, va ser l'última de la masia Can Carreres.
En aquesta fondalada a casa i teníem mitja mojada de terra, on hi havien uns quants cirerers i sobretot garrofers.
Aquest tros havia sigut de l'avi matern de la mare, en Joan Farrés i Milà (Cal Farinetes).
En un marge d'argila hi havia excavada una gruta, per poder-s'hi aixoplugar.
Avui es tot un boscatge de pins amb algun garrofer amb brancatge nou rebrotat de les soques velles, que es resisteixen a desaparèixer.
Teníem que pagar un cens a la casa gran del Bori, fins que es va redimir.
Recordo que a principis dels anys 60, al setembre anàvem a collir les garrofes, amb unes canyes llargues i gruixudes i fèiem dues carretades ben plenes ficades en sacs, perquè el matxo de casa en tingués per tot l'any.
Al tornar cap a casa, alguna vegada havia agafat un corriol que menava cap al nucli vell de Can Carreres, i passava pel davant del conjunt de casetes enganxades a la masia i a la capella, on gravat a les dovelles de la casa i posa:
YSIDRO VALLS AÑY MDCCLXXIV
I gravat a la llinda de la capella i posa:
AQVESTA CAPELLA LA FEV LA SEÑORA PUIX LO AÑI 1670
CA LA GALLEGA
La Gallega, coneguda amb aquest gentilici per la seva procedència i accent, era una dona que va tenir un fill i una filla, ambdós d'un primer matrimoni.
Es va aparellar i finalment casar amb el Tòfol Coll, amb el qual va tenir 3 fills i 3 filles.
El Tòfol treballava al camp de jornaler, era un home afable i elegant en el vestir. Ella, defensava a mort els seus fills si hi havia algun conflicte, i desconfiava de tothom i de tot.
Havien d'anar a buscar aigua a la font que hi havia al costat de la rectoria, per a poder-se abastar. La casa era molt petita i rònega.
Durant una època, treballava de revenedora de fruites i verdures al mercat de Sant Josep de Sant Boi, amb la seva filla més jove.
A mitjans dels anys 70, va morir atropellada per un taxi a Barcelona, on anava acompanyada de la seva filla petita. Tots els diners dels seus estalvis -més de 300.000 pessetes d'aquella època- els portava a sobre.
Els diners, van desaparèixer!
Ca la Gallega abans de ser enderrocada, al carrer Albertí nº3
ÙLTIMA SEU DE L'UNIÓ EXCURSIONISTA DE CATALUNYA
Portal de l’última seu de la UEC a Sant Boi
Portal de la cavallerissa de Cal Parés
Dintre del que havia sigut l’antiga cavallerissa de Cal Parés datada a l’any 1633 - primera casa baixant el carrer del Pont - a sota de les seves formidables arcades de pedra de mig punt, hi va haver entre mitjans dels anys 60 i 70 l’última seu de l’UEC, on es guardava tot el material i es discutien i preparaven les excursions, travesses d’alta muntanya, escalades i espeleologia.
Actual interior de la cavallerissa
El Rodolfo i jo dins la cova de Fullà a Vilafranca de Conflent, a la primavera del 1969
LA CAMPANETA DE MOSSÈN CINTO
Ramon Torres i Rossell (1889-1973?), escriptor i poeta, nomenat el cronista del carrer Petritxol, però el que més li agradava era l’epítet: l’escolà de mossèn Cinto.
Doncs ell, havia fet d’escolà a les misses que celebrava mossèn Cinto Verdaguer a l’església de Betlem.
Ja de gran - finals dels 60 - anava a comprar al mercat del Ninot, a la parada de casa, on venien les meves germanes Montserrat i Florentina. A la Montserrat li va dedicar dos poemes escrits en un llibre i li va regalar una campaneta, que li havia donat mossèn Cinto quan ell li feia d’escolà.
Aquesta campaneta d’un dring exquisit, segurament havia d’anar acompanyada d’altres.
La campaneta de mossèn Cinto, de 30 mm de diàmetre
D’on va treure mossèn Cinto la campaneta? De l’església de Betlem, on servia per a avisar els feligresos? o potser del palau Moja, on s’emprava per a avisar al servei? Caldria esbrinar-ho.
SIGNES FRANQUISTES
Signes franquistes a la façana de l'església de Sant baldiri
Quan arribà a la parròquia el rector mossèn Miquel Alayrach al voltant de l’any 70, va expulsar del temple als falangistes que l’havien convertit en un mercadeig, pels seus fins propagandistes. Va fer arrencar els signes franquistes de la façana de l’església, amb el risc de ser “jutjat” - va faltar poc - com a una persona desafecta al règim.
DESBORDAMENT DEL RIU LLOBREGAT
Riuada del Llobregat, des de la terrassa de casa.
Al mateix mes d’anar a viure a la casa nova -el setembre del 71- va haver-hi una gran riuada a la tarda vespre, on la part baixa de Cornellà, va patir una inundació catastròfica, amb molts danys materials i econòmics -si hagués passat de nit, hauria hagut desenes de morts- que els mitjans d’informació, controlats pel règim franquista, van pràcticament silenciar.
El grup Indesinenter, -que entre altres coses organitzàvem recitals de la Nova Cançó Catalana, controlats per la censura del règim-, sortint de la Missa del Gall d'aquell mateix any, en el Teatre del Centre Catòlic, vam escenificar -amb l'assessorament del llavors seminarista de la parròquia l'Anton Roca, membre de la Jovac-, un audiovisual on es preguntava entre altres coses: Per què surt de mare el Llobregat?
Després de molts anys de promeses, el riu no s’havia canalitzat amb els actuals terraplens.
HOMENATGE A JOAN SARDÀ
En aquesta foto de l’any 2013 encara es podia veure en la motllura, les taques i regalims dels quatre ous buidats i omplerts amb pintura negra, que van ser llançats en una freda nit d’hivern del principi de l'any 1977 contra la placa que posava: “Rambla del Generalísimo Francisco Franco”
Vam ser dos agosarats membres del FNC; el Baldiri Ivern i un servidor.
A l’hora d’apuntar, la placa es va fer petita per a les nostres encarcarades mans. Unes mans, cada vegada més fermes davant l’inici d’una campanya feta pel FNC contra els noms franquistes i de reivindicació dels nostres noms històrics, començant pel de la nostra vila: VOLEM SANT BOI!
SORPRESA A MITJANIT
Al començament del carrer l'Alou, a mitjans dels anys 70, hi havia un Frankfurt que el portava un matrimoni jove.
Els dissabtes hi anàvem a sopar una colla d'amics i compràvem uns frankfurts,amb unes cerveses.
Això, ens donava forces per parlar de política, del bé i del mal, en definitiva, arreglàvem el món fins a mitjanit.
A vegades, s'ajuntava entre nosaltres el senyor que portava el bar.
Havia passat pràcticament un any de les primeres eleccions generals a les Corts Espanyoles del 15-06-1977, i jo, havia fet de interventor per la Coalició del Pacte Democràtic per Catalunya.
Un dia, el senyor del bar, dirigir-me cap a mi em diu, Baldiri, ara recordo que tu vas fer de interventor al col·legi electoral Lluís Castells, que hi ha darrere de l'església. Sabries dir-me -aproximadament- els vots que va treure el partit liberal de la Lliga Catalana, que jo vaig votar?
Un cop recuperat de la meva sorpresa, li vaig dir: ha!, però vas ser tu!
Com se sol dir, a vegades, la realitat supera la ficció.
L'antic Bar Frankfurt del carrer de l'Alou núm. 7
PEDRES I FOGUERES
La taula de pedra per l'ara de l'antiga església i capella lateral romànica.
En el carrer de la Pau, on hi havia hagut l'església romànica i gòtica, es troba l'altar de pedra plana de l'antic temple, encastat a la paret de l'església actual, al costat d'una de les capelles romàniques laterals on l'absis era a llevant, com correspon a la majoria d'esglésies romàniques.
Just en aquest lloc, els jovencells de dalt a l'església, els dies anteriors de Sant Joan i Sant Pere hi guardàvem les andròmines de fusta que anàvem recollint per les cases, canyes del riu, encenalls de la serradora i llenya del Puig del Castell.
Era la nostra Sagrera. Mai ningú hi va calar foc, ni va haver cap furt d'altres veïnats. Realment, hi va haver Pau i Treva.
S'acabava fent, unes grans fogueres a la plaça del Mercadal (actual Constitució) a la nit de les revetlles.
SANT RAMON
Sant Ramon, «ermita al cel suspesa…»
Des de l’àtic de casa, contemplo l’encimbellada ermita que corona la muntanya, que roman ferma, lluitant contra els embats del temps.
Quan es fa fosc i l’ermita resta il·luminada, és quan pren més força la seva gràcia aèria.
Recordo en els aplecs, haver plorat de petit, perquè no em deixaven pujar a acampar de nit amb el jovent parroquial a dalt al planell de la muntanya, mentre els meus germans més grans hi anaven.
Ara de gran, l'ermita a la nit, la veig com un far que atreu les mirades dels pobles de la contrada.
TORRE DE BENVIURE
A mitjans dels anys 70, en una nit de tempesta, es va esfondrà una paret de la casa enganxada a la Torre de Benviure, al cantó de migdia, on hi havia una gran arcada de pedra de mig punt i, un finestral gòtic, que s'entreveia en mig de l'arrebossat.
Un grup d'amants del patrimoni històric de Sant Boi, vam anar amb el camió de casa, a recollir les dovelles i fragments del finestral, per a dur-lo a Cal Quirzet.
Uns veïns volien que s'enderroqués la Torre, pel perill que comportava pels seus fills, que hi anaven a jugar.
Al final, ens vam posar d'acord, per a demanar a l'Ajuntament, que fes un tancat per tot el recinte.
L'escapçada i esventrada Torre de Benviure (s. X-XI)
abans de la restauració.
MEDALLÓ DE LA FAÇANA DE SANT BALDIRI
La clau de volta que es troba encastada a la façana de l'actual temple barroc, procedent de l'antiga església gòtica, és l'obra escultòrica medieval més rellevant de Sant Boi.
Representa Déu Pare en majestat sedent i voltat d'un univers d'astres.
Clau de volta gòtica.
L'estelada onejant des de la balconada de casa
ÀNCORES
Es tracta de dues àncores de ferro massís. Tenen quatre braços cadascuna i una alçada de 2,40 m. Van ser localitzades l'any 1966 en els marges del riu Llobregat a una fondària de 7 metres arran d'uns treballs d'extracció d'àrids.
Les àncores van servir per subjectar qualsevol dels ponts de fusta aixecats sobre el riu Llobregat des del segle XIV.
Les àncores d'un antic pont de fusta
LA MIRANDA
Muralla Carlina (s. XIX), feta en part, amb carreus de l'ermita romànica de Sant Pere.
En la foto es pot veure l'antic accés de la rectoria a l'Hort del Rector.
Recordo a finals dels anys 50, el rector Mn. Francesc Fradera (l'últim hortolà), escatant els diürètics apis amb la sotana arromangada i, al fons, una bassa i un petit corral.
Part de la muralla i accés a l'Hort del Rector
UN ARBRE SINGULAR
Un camp de Sant Boi, de Ca la Teresa de l’Oli -el Pla d’en Mas-, hi ha un arbre singular protegit, per on passa la ruta de l’Anella Verda.
És un roure majestuós, que desafia el pas dels anys i la malvestat de l’home.
Per molts anys!
A la dreta, el roure del Pla d’en Mas, on el darrere, sobresurt la xemeneia de la Colònia Güell i, al fons, la silueta cònica de Sant Antoni (Montpedrós).
NO TOT ESTÀ PERDUT
Besllum de colors, a l'esmicolat vitrall del frontó del Casal Parroquial, en una soleiada i tranquila tarda d'estiu, amb els coloms gaudint de l'apreciada ombra.
MARIANAO
El Palau de Marianao (1880) el feu construir en Salvador Samà i Torrents, segon marquès de Marianao (La Habana) per l'arquitecte en Josep Fontseré i Mestres.
En la dècada del 1950 anàvem a cantar caramelles al pati interior del Palau, on ens donaven tot de refrescos i ganyips.
La porta que hi ha a sota la torre de la façana principal, s'entrava a l'Oratori del Palau on s'hi deia missa els diumenges i, als voltants de l'any 1960, recordo haver-hi anat a fer d'escolà.
L'any 1974 va ser comprat per l'Ajuntament, on si va fer teatre, música i espectacles.
UN SANTUARI A BORD
Esplèndida talaia del Santuari de Rocacorba, on els elements climatològics, han configurat
una singular forma a la roca, a manera d'un vaixell, ancorat sobre l'estany de Banyoles
ESCALADA A MONTSERRAT
Servidor, escalant la via Pirinaica a la Mòmia de Montserrat i, al fons, la Momieta.
Foto d'en Pere Coll a principis dels anys 1970.
CEL ROGENT A SANT RAMON
Sant Ramon sota un cel rogent des de l'àtic de casa
RECORDS
CASA DE LA TIA ÀVIA
En un antiga casa del carrer del Pont nº 16, que havia sigut de la tia àvia Teresa Capdevila i Domingo (la filla gran de la Teresa de l'Oli), en la seva restauració, s'ha descobert aquesta magnífica arcada de mig punt de dovelles rogenques i, avui i viuen, el meu renebot gran l'Albert i la seva esposa Thais, amb els seus fills Lluc i la Blau. Aquesta última va néixer en aquesta casa el dia 24-03-2022.
ESCUTS FAMILIARS
