Arrelament
SOLIVELLA
Els besavis paterns, en Francesc Capdevila i Gayà i na Teresa Domingo i Palau, nascuts i casats a Solivella (Conca de Barberà) van tenir sis fills: la Teresa, l'Emília, el Francesc, el Josep, el Nicolau i el Jaume. Els besavis i els primers cinc fills van venir a viure a Sant Boi. El petit, el Jaume, com ell mateix explicava de gran, l'havien concebut a Solivella però va néixer a Sant Boi, en una casa a tocar el casal de les Voltes -ja bastant ruïnós- a dalt a l'església.
El besavi Francesc als 20 anys ja s'havia casat amb la besàvia Teresa, quan ella era una adolescent de 14 o 15 anys. Com que la besàvia era tan jove, van aconsellar al besavi que mentre la seva dona no fos més gran i, per guanyar-se la vida, s'enrolés a la tercera i darrera guerra carlina (1871-1876) en el bàndol dels liberals.
El meu pare explicava del besavi, que durant la guerra, va fer presoners uns carlins en una emboscada. El seu capitost, com a premi, li va donar un mes de permís per anar a casa seva.
Sembla ser que el besavi, jugant a les cartes, va acabar empobrit.
FRANCESC CAPDEVILA I GAYÀ
TERESA DOMINGO I PALAU
TERESA
EMÍLIA
FRANCESC
AVI JOSEP
NICOLAU
JAUME
La casa on van viure -comprada al tribunal per haver deixat de pagar l'antic tributari- tenia un porxo a l'entrada, aguantat per un pilar de pedra i un embigat de fusta. Era un allargament que es va fer -com a molt tard- a mitjans del segle XVI, com sembla indicar la fornícula i el frontó d'estil renaixentista que es trobaven a la façana i les pedres cantoneres -d'angle arrodonit- que hi ha pocs metres més avall del carrer del Pont.
Sota els porxos de les arcades s'hi havia celebrat el mercat
des del segle XIII
Pedres cantoneres
Més tard, aquesta casa se la coneixeria amb el sobrenom de Ca la Teresa de l'Oli, el nom de la besàvia. Aquest renom venia del fet que els besavis van obrir una petita botiga on s'hi despatxava el millor oli de Sant Boi.
Els besavis van fer construir una cavitat al subsòl de la botiga -rectangular i enrajolada de ceràmica de València- per ficar-hi l'oli, que el besavi Francesc anava a buscar amb el carro a les comarques de Tarragona. Passava per les costes de Garraf, amb el perill que això comportava. Sens dubte, era un aventurer.
Els besavis, quan ja portaven cert temps a Sant Boi, anaven comprant, engrandint i arreglant la casa que havien adquirit en arribar al poble, fins fer-ne un gran casal.
Un dia, va passar per davant de la casa la senyora de Cal Nyet, mare de dos fills capellans. La senyora va començar a increpar els besavis tot dient: "Mireu aquests forasterots, que acaben d'arribar i s'estan fent els amos de Sant Boi!..." La besàvia sense pensar-ho dues vegades, li engaltà: "I tu, que t'hauria de caure la cara de vergonya, que tens uns fills que van omplint de canalla els orfenats!..."
Com es pot veure, estaven al corrent de les xafarderies del poble. Ja estaven ARRELATS!
Sota el porxo de Ca la Teresa de l'Oli i entorn, s'hi havien celebrat fires fins el segle XIX
El besavi va arribar un dia a casa i digué que havia fet una bona compra. La seva dona es va enfadar i el va renyar. Va dir-li que ja n'hi havia prou de cases velles. Resulta que el besavi havia comprat una de les tombes de fossa acabades de construir -any 1922- ubicades a la plaça de la Capella, on hi ha la creu. És al costat de la tomba de cal Patrici.
Fotografia on s’hi veu la besàvia Teresa, enmig d’una munió de gent i autoritats. Col·locació de la primera pedra de les escoles de l'Ateneu Santboià. Any 1918.
Una altra foto amb la besàvia sota l’enrunada Casa de les Voltes, amb la cara mig tapada per una mossa. Al grup de canalla -amb les seves rutlles- s'hi pot veure el seu nét Joan, germà del pare. L'home del barret,
era un dandi de Sant Boi, de Cal Titón, que va tenir la feliç idea de manar fer la foto (1924)
La besàvia va caure greument malalta. Les seves filles, la Teresa i l’Emília, es discutien acaloradament per si havien de donar-li el remei que li havia receptat el metge. Una creia que aquella medicina la perjudicaria i l'altra que no. Totes dues volien el millor per la seva mare, però la malaltia era incurable. Finalment. van haver d'acceptar la trista realitat, elles i els seus germans.
La besàvia va morir el 23 d’agost de 1932.
Finestra de l'habitació dels besavis
Ballada de sardanes a la plaça de l'església on s'hi pot veure la mare amb 20 anys. Any 1934
ANÈCDOTES DEL BESAVI
* En temps de collita, a la nit deixava al camp un fanal encès. Ho feia per dissuadir els possibles lladres.
* Quan plovia, anava descalç pel carrer amb les espardenyes penjades a les espatlles, perquè no es fessin malbé.
* Sempre que els seus néts venien a cals avis, s'omplia la faixa de cacauets i els anava repartint entre la canalla, fent la delícia de tots.
* Cada dia li feia llegir el diari al meu pare, en veu alta, per estar al corrent de tot.
* La seva filla Emília explicava del seu pare, que per estalviar, racionava mitja arengada per cap. La seva mare, quan en tenia ocasió, amagava l’altra meitat de l’arengada sota la verdura. També comentava del seu pare, que de ben petita, ja la feia anar a treballar al camp.
Atenent les ordres de l'ajuntament, a l'any 1928 el besavi arranjà la façana i contorn de la casa. La fotografia més coneguda del besavi és feta l’any 1934 en aquesta façana. A la imatge s’hi poden veure rengles de panotxes assecant-se.
El besavi Francesc davant del bar Noé (Pirret)
La màquina d'esgrunar panotxes de casa
Per a la remodelació del casal va aprofitar tot el que va poder de la casa vella, com ara les baranes del balcó, les bigues i teules.
Darrere les vidrieres que donaven a la botiga hi havia l'antiga porta de fusta massissa de dos batents. A la nit, la tancaven amb una barra travessera de ferro. Aquesta porta tenia a la juntura dels batents una gran escletxa, produïda per les baionetes dels soldats francesos en l’intent de forçar-la per a entrar a la casa. Això és el que explicaven els besavis a partir del que havien sentit dir a la gent gran que van viure els fets.
La porta hi va ser fins a primers dels anys 50.
En una caseta de la plaça de l'església, a l’època que es va construir la façana nova, estiuejava el novel·lista, narrador i autor teatral Josep Maria Folch i Torres. L’escriptor comentava el goig que li feia veure aquell casal senzill dels besavis i l'estil que se li havia donat, res a veure amb els nyaps que ja es feien en aquella època. (Comentaris de Carles Martí i Vilà a la revista Vida Samboyana).
El besavi va portar sempre barretina de color musca o morada, tal com la duien a Solivella. Quan va morir a Sant Boi, el 24 de gener de 1936, als 84 anys, en posar-lo al taüt li van posar la barretina a l'espatlla.
Va ser l'últim barretinaire de Sant Boi.